Un dia va arribar un avi i li va dir al seu deixeble:
-Per poder curar a tot el poble es necessari que vagis i escalis la muntanya, ja que allí està la flor que necessito per fer l’ ungüent.
El jove deixeble agafà les seves coses i comença a escalar la muntanya, al arribar a la meitat, va sentir un gran cansament i va pensar que ja no podria arribar.
Llavors es desil•lusionà i comença a fer-li mal tot el cos. Va ser que una cama li pregunta al alpinista:
-Per que permets que jo et faci mal, quan jo no vull fer-te mal, son les teves idees i els teus pensaments els que estan provocant que la meva parella i jo sentim el dolor i la pressió.
Llavors els pensaments contestaren quan es varen sentir atacats per la cama;
-Tu no pots posar en dubte el que jo li poso amb imatges al escalador, no saps la feina que porta pensar, imaginar i col•locar-li amb imatges tot el que pot passar.
La cama s’acomodà be en una pedra per agafar forces i contestar:
-En això tens raó. Però diguem quina imatge es pitjor, la d’esperar que la corda es trenqui per el pes del cos, o que entre les teves imatges posis cada vegada que nosaltres braços i cames ens movem estem més a prop de sobreviure i arribar a fer cim, o deixar-se caure i morir.
Els pensaments per un moment dubtaren, però al final, posaren al alpinista la imatge de cada vegada que avançava, un nen més del poble estaria sà.
Va ser així com el nostre amic el alpinista decidí que fer. Donar-se la oportunitat de ser ell mateix i assolir la seva meta no per ser aclamat per un poble si no per que al final l’assoliment es només seu.